COMUNISME i CRISTIANISME

Una de les tesis centrals de la Nova Dreta Europea diu que el liberalisme (o “progressisme”, si es vol) té les seves arrels en el cristianisme. De bones a primeres pot semblar una paradoxa donat el rebuig explícit del liberalisme i el socialisme/comunisme envers les religions en general (sobretot per “alienadores”, dit de manera simplista per part seva i simplificadora per la meva). Si s'analitza acuradament, però, es pot veure que el comportament cristià pot perfectament ser l'inspirador del “progressisme” (en totes les seves formes, tant les dures [comunisme] com les més toves [socialdemocràcia i conservadorisme benpensant]).
La tesi es centra en reflexionar al voltant del fet que el cristianisme, amb el seu universalisme (“tots els homes som creats iguals a imatge i semblança de Déu”) predicat durant segles, és a la base de l'universalisme homogenitzador tant extès en els nostres dies en les societats europees, i que elimina les peculiaritats dels diferents pobles en considerar d'una manera abstracta la igualtat de totes les persones (per contra, la NDE considera que les persones tenen drets en tant que membres d'una societat). Un universalisme, el que predica el liberalisme, que molt majoritàriament domina l'espectre ideològic, com un dogma inqüestionable. El cristianisme, d'acord amb aquesta tesi, hauria posat les bases d'aquesta 'lluita cultural', segons la retòrica gramsciana, i el socialisme i el comunisme n'haurien recollit els fruits després de segles de difusió per tots els racons d'Europa, i altres indrets del món (però sempre en menor intensitat en aquest darrer cas), esdevenint majoritaris. Els anys i segles de difusió d'aquests valors a través de l'estructura de l'esglesia n'haurien permès la penetració en la societat, i el socialisme i el comunisme es limitarien a ser-ne la versió més 'coherent'. De fet, en serien les versions més extremes, en predicar la igualtat no només jurídica, ans també econòmica.
A diferència del judaïsme (religió cosí-germana amb la qual comparteixen d'alguna manera l'Antic Testament) que defensa que la seva religió té com a destinatària solament el poble jueu (l'”escollit” o “assenyalat”, segons com es tradueixi), el cristianisme, té vocació universal, i predica la caritat, la compassió, i tot un corpus de pensament humanista, a totes les persones, sense distinció.
Del monoteïsme cristià l'esquerra n'heretaria, segons aquesta tesi, la convicció en la “revelació veritable”, en la veritat absoluta. Un sol Déu: EL PROGRÉS. O si es vol, el trànsit de la societat burgesa a la socialista i finalment a la comunista (Fi de la Història i, per tant, de totes les contradiccions). En contrast amb la tolerància i la capacitat de diàleg del politeïsme, el monoteïsme creu en un sol Déu, és a dir, una sola visió del món, una sola font de salvació, una sola veritat. Si mai us heu preguntat perquè resulta tant difícil (inútil, de fet) discutir de qüestions com la igualitat, la redistribució de la riquesa, la multi-culturalitat i la immigració, etc, amb militants d'esquerres, ben probablement la resposta a aquest misteri es trobi en la seva peculiar versió secular del monoteïsme cristià.
És per això, que davant de l'universalisme esterilitzant del cristianisme, la Nova Dreta Europea reivindica el paganisme, la trascendència a partir d'elements de la natura, de les creènces pre-cristianes, específiques de cada poble europeu. La NDE reivindica la importància d'una trascendència d'arrel europea, autèntica, que moduli o condueixi d'alguna manera els comportaments i valors dels pobles europeus, i que ens retorni a les essències del paganisme europeu: a la responsabilitat individual (sense caure en un individualisme de tall liberal), a la cultura de l'esforç i no de l'almoïna i la caritat subvencionadora, a l'eurocentrisme i no a l'universalisme, al sentit vital de la lluita per la vida i no a la convicció determinista en el progrés, al diàleg i el debat sense limitacions (llibertat d'expressió total) i no a l'auto-censura i el control del pensament via correcció política, etc. Davant l'actual “nostalgia de comunitat” que se sent en les societats liberals, amb el seu rebuig a la tradició, el nacionalisme i l'autenticitat, es reivindica la necessitat de mantenir vius els pobles, i no alimentar més un irrealitzable i postmodern internacionalisme on desapareguin les diferències entre els pobles i les comunitats humanes. Les cultures dels pobles no són vestigis del passat, ni mers elements superficials imposats sobre individus iguals i moldejables (penseu en la visió mecanicista sobre la naturalesa humana del comunsime soviètic). Tampoc no són les nostres cultures nacionals productes de Supermercat, que pot assumir fàcilment qui vingui a viure entre nosaltres. “La integració de qualsevol contingent d'immigració és possible, i cap onada migratòria no posa en perill res”, venen a dir-nos.
No cal dir que l'universalisme mal entès mena els partidaris de la immigració, o en tot cas, aquells qui es neguen a admetre'n els efectes perjudicials en les societats d'arribada, a fer el joc als sectors de la burgesia més mancada d'escrúpuls en el camí vers el màxim benefici explotant mà d'obra immigrada. Ho fan quan neguen que calgui regular cap mena de flux migratori, tal i com desitgen aquests sectors de les classes dominants (un enllaç interessant al respecte: http://www.telegraph.co.uk/news/uknews/law-and-order/6418456/Labour-wanted-mass-immigration-to-make-UK-more-multicultural-says-former-adviser.html).
Abracen aquests partidaris del multiculturalisme la falsa creença en la igualtat absoluta entre les persones, per a negar la dimensió col·lectiva de cada individu com a membre d'una comunitat. Potser som iguals metafísicament parlant, però no quan ja hem assumit una cultura determinada al si d'un determinat poble. Les persones no ens trobem en el buit. És com el cas del fill propi: no és només un nen o una nena més, que ens poguem estimar tant com qualsevol altre. És el nostre, i ningú no ens pot venir amb arguments racionalistes a dir que l'hem d'estimar ni més ni menys que a qualsevol altre nen del carrer “perquè tots som iguals”. Teòricament això pot semblar coherent, però la realitat ho desmenteix perquè cada pare i mare estima els seus fills més que cap altre, de manera especial respecte als fills d'altri (almenys això és així fins ara, si es continuen carregant la família, això pot canviar en el futur, tristament). De la mateixa manera passa amb la pròpia comunitat en un grau i intensitat diferents: no podem sentir els membres d'altres comunitats nacionals tant propers com els propis. És per això que en proporcions elevades, es genera de forma natural rebuig i malestar en la societat d'acollida de forts contingents d'immigració.
El resultat de l'actual domini del pensament 'liberal-progre-multiculti' és que les nostres societats actuals es troben totalment desprotegides i mancades de capacitat de pensament crític i sobretot sense cap identitat que les cohesioni internament, cosa que a més de trencar amb el passat (vist com a rebutjable, ja que es camina cap al “progrés”) ens deixa totalment vulnerables a influències externes, alienes i destructives. I mai no posarem suficient èmfasi en la necessitat de conèixer la pròpia història per a no repetir-ne els errors.
En d'altres ocasions (en aquest blog mateix, tot i que de manera molt tímida) he defensat l'herència cultural cristiana d'Europa. A Europa és on el cristianisme es desenvolupa de manera més exuberant, i és Europa qui assumeix el cristianisme durant segles de manera tant majoritària i quasi en exclusiva, fet que fa que durant molts anys s'assocïi cristianisme amb Europa. És en aquest sentit que ens trobem amb la importància, en el moment actual, de l'herència del cristianisme a Europa. Paradoxalment (o no), però, el cristianisme, com a element important en la identitat catalana i europea, si es vol tàcticament, no es pot senzillament rebutjar o deixar de banda sense cap contemplació. No és pot, per dos motius importants: per a fer front a l'actual domini dels valors liberal-burgesos (consumisme, manca de moral sexual, rebuig a la tradició, a la família, etc) i per a fer front a l'Islam. Davant la islamització (activa i passiva) que estem patint, no podem oposar-nos-hi amb un paganisme que encara no es troba assumit ni de bon tros per una part mínimament significativa de la societat europea. És per això que cal oposar-hi una tradició cultural (uns valors, uns ritus, unes creences, un imaginari compartit [des de les Nadales a les Caramelles, en el cas català, passant per tota una sèrie d'elements culturals fortament arrelats en la nostra vida comunitària i familiar], etc), que ens cohesioni i no deixi desprotegides les societats dels pobles europeus davant de l'Islam i la seva enorme capacitat organitzativa. Als joves que tempta l'Islam en les nostres terres, mancats de referents culturals, condemnats per una educació que no els dóna instruments de pensament crític, ni referents històrics, i necessitats com està cada persona de pertànyer a una col·lectivitat, no se'ls pot deixar en el buit més absolut, sense referents ni uns mínims valors ètico-morals (encara que siguin els del cristianisme, malauradament, amb allò de bo i dolent que en té la doctrina religiosa).
Segurament cal avançar en la 'paganització' del cristianisme, per a definir un cert cristianisme europeu amb les restes d'aquesta religió en declivi. Un cristianisme que deixi de predicar un universalisme tant perjudicial com impossible.

La Nova Dreta Europea ha fet un plantejament nou i interessant sobre la qüestió. Espero haver-ho reflectit mínimament amb aquest breu article.