diumenge, 29 de gener de 2012

Un poc d'humor...


(Sense copyright: aquests eslogans es poden utilitzar sense autorització prèvia).

dilluns, 23 de gener de 2012


Com deia dies enrera, el multi-culturalisme, la ideologia de la burgesia.
(ah, i si encara no sabem prou anglès, fem-nos-ho mirar, eh?)


Oh, un acte d'espontaneïtat! Una casualitat de la vida! O han respost a la crida...?

Immigration: The Reserve Army of Capital

September 27, 2011
By Alain de Benoist
Translated from the French by Tom Sunic
Immigrants from North Africa arriving daily on the Italian island of Lampedusa
In 1973, shortly before his death, the French President Georges Pompidou admitted to have opened the floodgates of immigration, at a request of a number of big businessmen, such as Francis Bouygues, who was eager to take advantage of docile and cheap labor devoid of class consciousness and of any tradition of social struggle. This move was meant to exert downward pressure on the wages of French workers, reduce their protesting zeal, and in addition, break up the unity of the labor movement. Big bosses, he said, “always want more.”
Forty years later nothing has changed. At a time when no political party would dare to ask for further acceleration of the pace of immigration, only big employers seem to be in favor of it — simply because it is in their interest. The only difference is that the affected economic sectors are now more numerous, going beyond the industrial sector and the hotel and catering service sector — now to include once “protected” professions, such as engineers and computer scientists.
France, as we know, starting with the 19th century, massively reached out to foreign immigrants. The immigrating population was already 800,000 in 1876, only to reach 1.2 million in 1911. French industry was the prime center of attraction for Italian and Belgian immigrants, followed by Polish, Spanish and Portuguese immigrants. “Such immigration, unskilled and non-unionized, allowed employers to evade increasing requirements pertaining to the labor law” (François-Laurent Balssa, « Un choix salarial pour les grandes entreprises » Le Spectacle du monde, Octobre, 2010).
In 1924, at the initiative of the Committee for Coalmining and big farmers from the Northeast of France, a “general agency for immigration” (Société générale d’immigration) was founded. It opened up employment bureaus in Europe, which operated as suction pumps. In 1931 there were 2.7 million foreigners in France, that is, 6.6 % of the total population. At that time France displayed the highest level of immigration in the world (515 persons on 100,000 inhabitants). “This was a handy way for a large number of big employers to exert downward pressure on wages. … From then on capitalism entered the competition of the workforce by reaching out to the reserve armies of wage earners.”
In the aftermath of World War II, immigrants began to arrive more and more frequently from Maghreb countries; first from Algeria, then from Morocco. Trucks chartered by large companies (especially in the automobile and construction industry) came by the hundreds to recruit immigrants on the spot. From 1962 to 1974, nearly two million additional immigrants arrived to France of whom 550,000 were recruited by the National Immigration Service (ONI), a state-run agency, yet controlled under the table by big business. Since then, the wave has continued to grow. François-Laurent Balssa notes that
when a workforce shortage in one sector occurs, out of the two possible choices one must either raise the salary, or one must reach out to foreign labor. Usually it was the latter option that was favored by the National Council of French Employers (CNPF) and as of 1998 by its successor, the Movement of Enterprises (MEDEF). That choice, which bears witness of the desire for short-term benefits, delayed advancement of production tools and industrial innovation. During the same period, however, as the example of Japan demonstrates, the rejection of foreign immigration and favoring of the domestic workforce enabled Japan to achieve its technological revolution, well ahead of most of its Western competitors.
Big Business and the Left; A Holy Alliance
At the beginning, immigration was a phenomenon linked to big business. It still continues to be that way. Those who clamor for always more immigration are big companies. This immigration is in accordance with the very spirit of capitalism, which aims at the erasure of borders (« laissez faire, laissez passer »). “While obeying the logic of social dumping, Balssa continues, a “low cost” labor market has thus been created with the “undocumented” and the “low-skilled,” functioning as stopgap “jack of all trades.” Thus, big business has reached its hand to the far-left, the former aiming at dismantling of the welfare state, considered to be too costly, the latter killing off the nation-state considered to be too archaic.” This is the reason why the French Communist Part (PCF) and the French Trade Union (CGT) (which have radically changed since then) had, until 1981, battled against the liberal principle of open borders, in the name of the defense of the working class interests.
For once a well-inspired Catholic liberal-conservative Philippe Nemo, only confirms these observations:
In Europe there are people in charge of the economy who dream about bringing to Europe cheap labor. Firstly, to do jobs for which the local workforce is in short supply; secondly, to exert considerable  downward pressure on the wages of other workers in Europe. These lobbies, which possess all necessary means to be listened to either by their governments or by the Commission in Brussels, are, generally speaking, both in favor of immigration and Europe’s enlargement — which would considerably facilitate labor migrations. They are right from their point of view — a view of a purely economic logic [...] The problem, however, is that one cannot reason about this matter in economic terms only, given that the inflow of the extra-Europe population has also severe sociological consequences. If these capitalists pay little attention to this problem, it is perhaps because they enjoy, by and large, economic benefits from immigration without however themselves suffering from its social setbacks. With the money earned by their companies, whose profitability is ensured in this manner, they can reside in handsome neighborhoods, leaving their less fortunate compatriots to cope on their own with alien population in poor suburban areas. (Philippe Nemo, Le Temps d’y penser, 2010)
According to official figures, immigrants living in regular households account for 5 million people, which was 8% of the French population in 2008. Children of immigrants, who are direct descendants of one or two immigrants, represent 6.5 million people, which is 11% of the population. The number of illegals is estimated to be between 300,000 to 550,000. (Expulsion of illegal immigrants cost 232 million Euros annually, i.e., 12,000 euro per case). For his part, Jean-Paul Gourevitch, estimates the population of foreign origin living in France in 2009 at 7.7 people million (out of which 3.4 million are from the Maghreb and 2.4 million from sub-Saharan Africa), that is, 12.2% of the metropolitan population. In 2006, the immigrating population accounted for 17% of births in France.
France is today experiencing migrant settlements, which is a direct consequence of   the family reunification policy. However, more than ever before immigrants represent the reserve army of capital.
In this sense it is amazing to observe how the networks on behalf of the “undocumented,” run by the far-left (which seems to have discovered in immigrants its “substitute proletariat”) serve the interests of big business. Criminal networks, smugglers of people and goods, big business, “human rights” activists, and under- the-table employers — all of them, by virtue of the global free market, have become cheerleaders for the abolition of frontiers.
For example, it is a revealing fact that Michael Hardt and Antonio Negri in their books Empire and Multitude endorse “world citizenship ” when they call for the removal of borders, which must have as a first goal in developed countries the accelerated settlement of the masses of low-wage Third World workers. The fact that most migrants today owe their displacement to outsourcing, brought about by the endless logic of the global market, and that their displacement is precisely something capitalism strives for in order to fit everybody into the market, and finally, that each territorial attachment could be a part of human motivations — does not bother these two authors at all. On the contrary, they note with satisfaction that “capital itself requires increased mobility of labor as well as continuous migration across national borders.” The world market should constitute, from their point of view, a natural framework for “world citizenship.” The market “requires a smooth space of uncoded and deterritorialized flux,” destined to serve the interests of the “masses”, because “mobility carries a price tag of capital, which means the enhanced desire for liberty.”
The trouble with such an apology of human displacement, seen as a first condition of “liberating nomadism,” is that it relies on a completely unreal outlook of the specific situation of migrants and displaced people. As Jacques Guigou and Jacques  Wajnsztejn write, “Hardt and Negri delude themselves with the capacity of the immigration flows, thought to be a source for new opportunities for capital valuation, as well as the basis for opportunity enhancement for the masses. Yet, migrations signify nothing else but a process of universal competition, whereas migrating has no more emancipating value than staying at home. A “nomadic” person is no more inclined to criticism or to revolt than a sedentary person.”  (L’évanescence de la valeur. Une présentation critique du groupe Krisis, 2004).
“As long as people keep abandoning their families, adds Robert Kurz, and look for work elsewhere, even at the risk of their own lives — only to be ultimately shredded by the treadmill of capitalism — they will be less the heralds of emancipation and more the self-congratulatory agents of the postmodern West.  In fact, they only represent its miserable version.”  (Robert Kurz, « L’Empire et ses théoriciens », 2003).
Whoever criticizes capitalism, while approving immigration, whose working class is its first victim, had better shut up. Whoever criticizes immigration, while remaining silent about capitalism, should do the same.
Alain de Benoist is a philosopher residing in France. The above article was first published in the  quarterly Eléments, “L’immigration; armée de réserve du capital” (April-June 2011, Nr. 139).

divendres, 20 de gener de 2012


Aquesta 'pel·licula', cutre i ridícula (i ahistòrica…) com és, mostra a les clares un sentiment força extès entre importants sectors de la societat turca, i musulmana en general. Un sentiment fanàtic i conqueridor. Pura propaganda colonitzadora.

1453... De fet, porten menys anys en aquell tros de terra europea que no pas els seus companys que van fugir 'cames ajudeu-me' de la península ibèrica.
Si no se'ls para els peus, s'ho creuen. Comença a ser hora de tornar-los a Àsia...

No és sobrer, doncs, recordar això:

"El primer ministre turc, Erdogan Tayyp, va deixar clar que la construcció de mesquites i  l'emigració formen part de l'estratègia d'islamització d'Europa. Va repetir en diverses ocasions un poema turc: "Les mesquites són els nostres barracons, els minarets les nostres baionetes, els fidels els nostres soldats". L'arquebisbe emèrit de Smirne, Giuseppe Germano Bernardini, va recollir una conversa amb un líder religiós musulmà: "gràcies a les vostres lleis democràtiques us envairem. Gràcies a les vostres lleis religioses, us dominarem".


Com deia, més que una pel·lícula, uns pastorets 'quillos'. Vegeu:


dimecres, 18 de gener de 2012

Abans no sigui massa tard... IDENTITARIS!

El moviment dels anomenats identitaris està tenint un notable èxit a França, darrera l'estela dels postulats d'Alain de Bonoist i el GRECE francès. 


Un posicionament ideològic que se centra en rebutjar tant el colonialisme USA com l'islamista. Un plantejament que defuig l'encasellament esquerra-dreta, força eclèctic (malgrat que se'l vulgui etiquetar com a 'extrema-dreta'), i pan-europeu.

Per a saber-ne mes:

dissabte, 14 de gener de 2012


Una de les tesis centrals de la Nova Dreta Europea diu que el liberalisme (o “progressisme”, si es vol) té les seves arrels en el cristianisme. De bones a primeres pot semblar una paradoxa donat el rebuig explícit del liberalisme i el socialisme/comunisme envers les religions en general (sobretot per “alienadores”, dit de manera simplista per part seva i simplificadora per la meva). Si s'analitza acuradament, però, es pot veure que el comportament cristià pot perfectament ser l'inspirador del “progressisme” (en totes les seves formes, tant les dures [comunisme] com les més toves [socialdemocràcia i conservadorisme benpensant]).
La tesi es centra en reflexionar al voltant del fet que el cristianisme, amb el seu universalisme (“tots els homes som creats iguals a imatge i semblança de Déu”) predicat durant segles, és a la base de l'universalisme homogenitzador tant extès en els nostres dies en les societats europees, i que elimina les peculiaritats dels diferents pobles en considerar d'una manera abstracta la igualtat de totes les persones (per contra, la NDE considera que les persones tenen drets en tant que membres d'una societat). Un universalisme, el que predica el liberalisme, que molt majoritàriament domina l'espectre ideològic, com un dogma inqüestionable. El cristianisme, d'acord amb aquesta tesi, hauria posat les bases d'aquesta 'lluita cultural', segons la retòrica gramsciana, i el socialisme i el comunisme n'haurien recollit els fruits després de segles de difusió per tots els racons d'Europa, i altres indrets del món (però sempre en menor intensitat en aquest darrer cas), esdevenint majoritaris. Els anys i segles de difusió d'aquests valors a través de l'estructura de l'esglesia n'haurien permès la penetració en la societat, i el socialisme i el comunisme es limitarien a ser-ne la versió més 'coherent'. De fet, en serien les versions més extremes, en predicar la igualtat no només jurídica, ans també econòmica.
A diferència del judaïsme (religió cosí-germana amb la qual comparteixen d'alguna manera l'Antic Testament) que defensa que la seva religió té com a destinatària solament el poble jueu (l'”escollit” o “assenyalat”, segons com es tradueixi), el cristianisme, té vocació universal, i predica la caritat, la compassió, i tot un corpus de pensament humanista, a totes les persones, sense distinció.
Del monoteïsme cristià l'esquerra n'heretaria, segons aquesta tesi, la convicció en la “revelació veritable”, en la veritat absoluta. Un sol Déu: EL PROGRÉS. O si es vol, el trànsit de la societat burgesa a la socialista i finalment a la comunista (Fi de la Història i, per tant, de totes les contradiccions). En contrast amb la tolerància i la capacitat de diàleg del politeïsme, el monoteïsme creu en un sol Déu, és a dir, una sola visió del món, una sola font de salvació, una sola veritat. Si mai us heu preguntat perquè resulta tant difícil (inútil, de fet) discutir de qüestions com la igualitat, la redistribució de la riquesa, la multi-culturalitat i la immigració, etc, amb militants d'esquerres, ben probablement la resposta a aquest misteri es trobi en la seva peculiar versió secular del monoteïsme cristià.
És per això, que davant de l'universalisme esterilitzant del cristianisme, la Nova Dreta Europea reivindica el paganisme, la trascendència a partir d'elements de la natura, de les creènces pre-cristianes, específiques de cada poble europeu. La NDE reivindica la importància d'una trascendència d'arrel europea, autèntica, que moduli o condueixi d'alguna manera els comportaments i valors dels pobles europeus, i que ens retorni a les essències del paganisme europeu: a la responsabilitat individual (sense caure en un individualisme de tall liberal), a la cultura de l'esforç i no de l'almoïna i la caritat subvencionadora, a l'eurocentrisme i no a l'universalisme, al sentit vital de la lluita per la vida i no a la convicció determinista en el progrés, al diàleg i el debat sense limitacions (llibertat d'expressió total) i no a l'auto-censura i el control del pensament via correcció política, etc. Davant l'actual “nostalgia de comunitat” que se sent en les societats liberals, amb el seu rebuig a la tradició, el nacionalisme i l'autenticitat, es reivindica la necessitat de mantenir vius els pobles, i no alimentar més un irrealitzable i postmodern internacionalisme on desapareguin les diferències entre els pobles i les comunitats humanes. Les cultures dels pobles no són vestigis del passat, ni mers elements superficials imposats sobre individus iguals i moldejables (penseu en la visió mecanicista sobre la naturalesa humana del comunsime soviètic). Tampoc no són les nostres cultures nacionals productes de Supermercat, que pot assumir fàcilment qui vingui a viure entre nosaltres. “La integració de qualsevol contingent d'immigració és possible, i cap onada migratòria no posa en perill res”, venen a dir-nos.
No cal dir que l'universalisme mal entès mena els partidaris de la immigració, o en tot cas, aquells qui es neguen a admetre'n els efectes perjudicials en les societats d'arribada, a fer el joc als sectors de la burgesia més mancada d'escrúpuls en el camí vers el màxim benefici explotant mà d'obra immigrada. Ho fan quan neguen que calgui regular cap mena de flux migratori, tal i com desitgen aquests sectors de les classes dominants (un enllaç interessant al respecte: http://www.telegraph.co.uk/news/uknews/law-and-order/6418456/Labour-wanted-mass-immigration-to-make-UK-more-multicultural-says-former-adviser.html).
Abracen aquests partidaris del multiculturalisme la falsa creença en la igualtat absoluta entre les persones, per a negar la dimensió col·lectiva de cada individu com a membre d'una comunitat. Potser som iguals metafísicament parlant, però no quan ja hem assumit una cultura determinada al si d'un determinat poble. Les persones no ens trobem en el buit. És com el cas del fill propi: no és només un nen o una nena més, que ens poguem estimar tant com qualsevol altre. És el nostre, i ningú no ens pot venir amb arguments racionalistes a dir que l'hem d'estimar ni més ni menys que a qualsevol altre nen del carrer “perquè tots som iguals”. Teòricament això pot semblar coherent, però la realitat ho desmenteix perquè cada pare i mare estima els seus fills més que cap altre, de manera especial respecte als fills d'altri (almenys això és així fins ara, si es continuen carregant la família, això pot canviar en el futur, tristament). De la mateixa manera passa amb la pròpia comunitat en un grau i intensitat diferents: no podem sentir els membres d'altres comunitats nacionals tant propers com els propis. És per això que en proporcions elevades, es genera de forma natural rebuig i malestar en la societat d'acollida de forts contingents d'immigració.
El resultat de l'actual domini del pensament 'liberal-progre-multiculti' és que les nostres societats actuals es troben totalment desprotegides i mancades de capacitat de pensament crític i sobretot sense cap identitat que les cohesioni internament, cosa que a més de trencar amb el passat (vist com a rebutjable, ja que es camina cap al “progrés”) ens deixa totalment vulnerables a influències externes, alienes i destructives. I mai no posarem suficient èmfasi en la necessitat de conèixer la pròpia història per a no repetir-ne els errors.
En d'altres ocasions (en aquest blog mateix, tot i que de manera molt tímida) he defensat l'herència cultural cristiana d'Europa. A Europa és on el cristianisme es desenvolupa de manera més exuberant, i és Europa qui assumeix el cristianisme durant segles de manera tant majoritària i quasi en exclusiva, fet que fa que durant molts anys s'assocïi cristianisme amb Europa. És en aquest sentit que ens trobem amb la importància, en el moment actual, de l'herència del cristianisme a Europa. Paradoxalment (o no), però, el cristianisme, com a element important en la identitat catalana i europea, si es vol tàcticament, no es pot senzillament rebutjar o deixar de banda sense cap contemplació. No és pot, per dos motius importants: per a fer front a l'actual domini dels valors liberal-burgesos (consumisme, manca de moral sexual, rebuig a la tradició, a la família, etc) i per a fer front a l'Islam. Davant la islamització (activa i passiva) que estem patint, no podem oposar-nos-hi amb un paganisme que encara no es troba assumit ni de bon tros per una part mínimament significativa de la societat europea. És per això que cal oposar-hi una tradició cultural (uns valors, uns ritus, unes creences, un imaginari compartit [des de les Nadales a les Caramelles, en el cas català, passant per tota una sèrie d'elements culturals fortament arrelats en la nostra vida comunitària i familiar], etc), que ens cohesioni i no deixi desprotegides les societats dels pobles europeus davant de l'Islam i la seva enorme capacitat organitzativa. Als joves que tempta l'Islam en les nostres terres, mancats de referents culturals, condemnats per una educació que no els dóna instruments de pensament crític, ni referents històrics, i necessitats com està cada persona de pertànyer a una col·lectivitat, no se'ls pot deixar en el buit més absolut, sense referents ni uns mínims valors ètico-morals (encara que siguin els del cristianisme, malauradament, amb allò de bo i dolent que en té la doctrina religiosa).
Segurament cal avançar en la 'paganització' del cristianisme, per a definir un cert cristianisme europeu amb les restes d'aquesta religió en declivi. Un cristianisme que deixi de predicar un universalisme tant perjudicial com impossible.

La Nova Dreta Europea ha fet un plantejament nou i interessant sobre la qüestió. Espero haver-ho reflectit mínimament amb aquest breu article.

divendres, 13 de gener de 2012

Els del “GRATIS TOTAL” hi tornen

Els del “GRATIS TOTAL” hi tornen: manifestació el 21 per a exigir encara més.

I el cartell només en àrab i castellà, ui quina integració!!!!! Només els falta dir “els catalans a la reserva”...
S'acompanya amb un vídeo en que deixen clar que de solidaritat “de classe” res de res, només lluiten per als marroquins.  Mentre en d'altres països es contracta per obra, aquests van i tornen del seu país, cobren i volen la nacionalitat.
Un cop més la realitat clava una bofetada als marxisto-fantasia.

diumenge, 8 de gener de 2012


Hi ha hagut culets apretats aquesta setmana amb la qüestió de l'assassinat racista per part de gitanos del noi senegalès al barri barceloní de Sant Martí. La casta política sap que hi ha a les diferents ciutats i pobles un autèntic polvorí...  per la seva irresponsabilitat.

Però més que posar de relleu aquesta evidència, el que ha estat una autèntica VERGONYA ha estat l'actuació dels hipòcrites de UCFR (Unitat contra el “feixisme i el racisme”, buff) i SOS CINISME.

Vergonya haurien de sentir tota aquesta gent que, per cert ara està assetjant el regidor de Guardiola de Berguedà, mentre que han passat de puntetes (cap comunicat, cap campanya, etc, és a dir, res de l'histèria habitual) sobre l'atac racista de Sant Martí.
Hiporesia perquè si algú fa un comentari políticament inocrrecte i és “blanc” i europeu/català, a la jugular, que això és gravíííssim... mentre que en el cas de la família gitana de Sant Martí estem parlant, poca broma, d'un assassinat. Quina doble moral aquests CÍNICS !!

Notícia al pamflet surrealista d'extrema esquerra “Llibertat.cat”:
I sobre la “reacció popular” en contra del personatge:

No seré jo qui defensi aquest regidor espanyolista, però la hipocresia és quelcom que m'indigna: mentre el primer s'ha limitat a fer unes piulades pel Twitter sobre el que ell considera que són privilegis que reben els immigrants (sobretot magrebins), en el cas del barri de Sant Martí, es tracta d'un assassinat. Mentre el primer ha rebut per part dels anti-catalans d'UCFR una campanya de persecusió i histèria “antifa”, en el segon ni un sol comunicat van fer.
Ja n'hi ha prou d'emmascarar l'auto-odi en la correcció de l'”anti-racisme”: L'ANTI-RACISME ÉS UNA EXCUSA PER A DESTRUIR EL NOSTRE POBLE. Lanti-racisme és odi anti-europeu.
Ja se sap que l'”anti-racisme” és odi contra els catalans i contra tot allò que soni a europeu. Perquè ja se sap que només els europeus podem ser racistes...

dimarts, 3 de gener de 2012


Mireu les fotografies. No es tracta de cap país africà. No són els suburbis de París o Londistan. És la revolta de senegalesos a Sant Martí per la mort d'un compatriota seu en mans de gitanos. I és que quan alguns portem anys denunciant els riscos de la “diversitat” i la immigració descontrolada, no estem parlant de coses estrambòtiques (ni som racistes, com els histèrics de l'auto-odi anti-català volen fer creure...):

La crisi del deute (és a dir, que com a país debem diners a tercers, fet que ens converteix en subdits de la Xina, entre d'altres) està deixant els països europeus sense sobirania real.
Si els governs europeus ja es deixaven sotmetre fins ara a les grans corporacions, aquest 2012 començarem a veure (i notar) la submissió a d'altres països: és a dir, experimentarem el que és ser una colònia.
La immigració massiva i la pràctica absència de deportacions com a símptoma de la manca de capacitat d'actuació i de sobirania, davant dels països islàmics (Qatar, Àrabia Saudita, etc) amb els que tenim deutes contrets, els favoritismes davant dels comerços xinesos i els seus productes importats, etc. Evidències de debilitat. Tot pelgat  espurnes de decadència del que ens ve al damunt.

Tot plegat, contrasta amb les intencions dels xinesos, que han anunciat que NO permetran que la previsible immigració occidental els entri al país de forma descontrolada (ells que no en tenen ni l'1% d'immigració, malgrat un creixement econòmic del 9% que ja voldríem nosaltres):


Benvinguts al declivi.


diumenge, 1 de gener de 2012

The Stranger within my Gate (Rudyard Kipling)

The Stranger within my gate,
  He may be true or kind,
But he does not talk my talk—
  I cannot feel his mind.
I see the face and the eyes and the mouth,
  But not the soul behind.
The men of my own stock,
  They may do ill or well,
But they tell the lies I am wanted to,
  They are used to the lies I tell;
And we do not need interpreters
  When we go to buy or sell.
The Stranger within my gates,
  He may be evil or good,
But I cannot tell what powers control—
  What reasons sway his mood;
Nor when the Gods of his far-off land
  Shall repossess his blood.
The men of my own stock,
  Bitter bad they may be,
But, at least, they hear the things I hear,
  And see the things I see;
And whatever I think of them and their likes
  They think of the likes of me.
This was my father’s belief
  And this is also mine:
Let the corn be all one sheaf—
  And the grapes be all one vine,
Ere our children’s teeth are set on edge
  By bitter bread and wine.